L'eterna espera

Fotografia cecida per Alfons Cano

 

Hora de tornar a casa... la Guspireta seu a l'estació d'Urquinaona a esperar el metro... Sabeu què és el que més li agrada fer en aquests moments? Observar a la gent que l’envolta i començar a deixar anar la seva imaginació pensant qui deuen ser, què els il•lusiona a la seva vida, si són feliços, què senten i un llarg etc, etc, etc…

 

Veu una senyora gran asseguda amb la cara allargada i ulls caiguts, davant seu un noi jove inquiet amb el mòbil a la mà, una noia de mitjana edat amb una postura relaxada llegint un llibre, uns que arriben corrents tots suats per no perdre el metro… I la Guspireta? Asseguda amb els seus ulls grans i curiosos mirant-s’ho tot, intentant no perdre’s pistonada…

 

Bip, bip, bip…les portes del vagó es tanquen.

 

Heu pensat quants minuts a la vida ens els passem esperant?

 

El verb esperar més enllà de restar en un lloc i diferir de fer una altra cosa fins que arribi algú o alguna cosa, també significa romandre a l’expectativa que es compleixi allò que desitgem.  Posant casos pràctics: esperant a guanyar més diners per comprar aquell cotxe que tan ens agrada, més temps lliure per gaudir de les nostres aficions, de passar més temps amb els nostres fills, de l'amor definitiu, del clic que farà que tot sigui diferent...  i una llarga llista de desitjos que sembla que mai es facin realitat. Us sona?

 

Què volem evitar?

 

Quan ens col•loquem en aquesta perspectiva de l’eterna espera, involuntàriament ens situem en un rol de víctima, on deixem que els segons, els minuts, les hores, els dies vagin passant i dipositem tot el poder de decisió a l’esperança perquè sigui ella qui se n’encarregui de fer els canvis a la nostra vida. En moltes ocasions estem instal•lats en la queixa i l’excusa constant i en el condicional “el que podria ser si...”.

On està la mentida de tot plegat? 

 

Estem perpetuant l’estar a la nostra zona de confort, no afrontar el prendre decisions, no fer eleccions conscients del què és prioritari i important per nosaltres i no assumir certs riscs.

 

Quin és el preu que paguem?

 

El perdre l’oportunitat d’esbrinar en qui ens convertirem quan deixem de posar el focus en el què no tenim o no som encara, per donar-nos l’oportunitat de descobrir l’agraïment i l’acceptació del moment present i del  gaudir del camí que ens porta a la nostra plenitud. 

 

La perseverança, la valentia i el compromís real en avançar i  estar disposat d’aprendre dels nostres propis passos és clau per deixar d’esperar i fer accions.

 

Fins quan esperaràs per viure la teva pròpia vida?

 

 

***

M’agradaria compartir amb tots vosaltres l’Exposició sobre L’espera del gran fotògraf Alfons Cano. Em va fascinar com mitjançant les fotografies havia captat amb una senzillesa i naturalitat brutal els instants de l’espera. No us la podeu perdre! Fins el 26 de juliol encara hi sou a temps... Si voleu més informació podeu consultar-ho aquí: http://www.golferichs.org/catala-roca/exposicions/la-saleta/lespera/

 

Cançó escollida per Alfons Cano. Maria del Mar Bonet & Manel Camp, Es fa llarg esperar http://www.youtube.com/watch?v=acWisbNSS8Y



Oberta a la vida

La Guspireta és una noia enamorada de la vida, curiosa, observadora, s’il•lusiona fàcilment i sempre està disposada a compartir i a viure intensament. La seva naturalesa li permet obrir-se i captar les meravelles que ens proporciona el dia a dia, ara bé, també la fa més vulnerable ja que és més sensible a tot el què passa al seu voltant.

Cada vegada que es sent decebuda per una situació o persona es promet a si mateixa, que serà l’últim cop. Al no protegir-se adequadament fa que s’endugui patacades emocionals. 

Si poguéssim escoltar els seus pensaments interns ara diria “Estic enfadada i rabiosa, començo a estar tipa d’escoltar la mateixa cançó.”

Aquesta veu destil•la victimisme per totes bandes, està enfadada amb si mateixa i l’entorn, a més darrera de totes aquestes queixes hi ha un sentiment de frustració i culpabilitat ja que es pregunta: “Què hauria pogut fer per tal d’evitar aquesta nova nata?”.

Hagués pogut fer alguna cosa diferent?

Obrir-nos a la màgia de la vida té uns riscs ja que ens permet viure aquells detalls i sorpreses que ens ofereix i també viure situacions no tan agradables. Ara bé què fa que puguem passar d’una grata sorpresa a una decepció? Les expectatives que ens creem. Aquestes ens poden trair ja que en comptes de viure el present i tocar de peus a terra, construïm “castillos en el aire”, provocant que davant d’una reacció no esperada ens quedem descol•locats.

Guspireta m’agradaria llençar-te un repte:

- Com era la teva vida abans d’aquesta sorpresa?
- “Em sentia plena i il•lusionada”
- Fantàstic! Del 1 al 10 quin és el grau d’importància en la teva vida que li dones a aquesta decepció?
- “Doncs,  li donaria un 4.”
- Molt bé! Com seria viure aquesta sensació d’enuig des del 4?
- “Uuuf, canvia molt la perspectiva ja que em sento molt més en pau...”.

Viure d’acord al grau d’importància real que té una situació en el nostre present fa que la nostra ràbia disminueixi proporcionalment. Aprendre a relativitzar i viure en coherència als nostres desitjos, ens fa estar més harmònics i lliures de culpa.

No us agafeu les coses personalment. És una bona manera d’estalviar-vos patiment. En comptes de confiar amb els altres, confieu amb vosaltres. Mai sou responsables dels actes dels altres, només  dels vostres.

 ******

La sorpresa és una emoció causada per allò que el subjecte no s'espera, sigui positiu o negatiu, i que serveix per a obrir-se i preparar-se a allò nou, al canvi, a aprendre. Sol ser un estat involuntari previ al moment on el cervell processa la nova informació i reacciona amb el sentiment apropiat.

La decepció és un sentiment negatiu que es produeix quan no s'acompleixen les expectatives sobre un afer o persona. Segons Robert Plutchik es forma en unir dues emocions primàries: la sorpresa i la pena.

Font: www.ca.wikipedia.org

Encadenats al passat

19.40 h de la tarda, una noia passeja per la platja descalça, porta les seves sandàlies a una mà i a l’altra una càmera de fotos. Se la veu distreta amb els seus pensaments... l'observo i la reconec. És la Guspireta... ara ho recordo,  és veritat que li fascina el mar.

"Oooh per fi! Quina tranquil•litat ser aquí, quin plaer sentir el soroll del mar i veure aquests últims raigs de llum prims que reboten a l'aigua, és nota que estem a les acaballes del dia. Em quedaria sempre aquí amb aquesta serenitat, m’hi sento segura. Vaig a seure, necessito quietud mental, tots aquests pensaments m'emboliquen de valent..."

Veig que s'asseu a una roca on les onades repiquen amb força, la brisa marina li colpeja  la seva cabellera, que es mou amunt i avall... i des de la llunyania la veig i la percebo un xic tensa...

“Perquè ha hagut de tornar a aparèixer a la meva vida? Pensava que s’havia acabat, que la nostra història no tenia cap sentit. Què fa que torni a ser aquí? Què vol ara de mi? No entenc res, em farà tornar boja. El vaig voler amb tanta intensitat i el seu rebuig em va fer tan mal que no em puc treure del cap les seves mostres d’indiferència durant  l’última trobada i els seus missatges... Se m’omplen els ulls de llàgrimes en recordar-ho, tot plegat va ser molt dur... ufff... la sang em crema...”

Quantes vegades heu estat temptats per algú que sabíeu que no us convenia?
A la Guspireta quan ja se li dibuixava un tímid somriure i s’anava refent de la patacada, de cop i volta ell torna a aparèixer en escena.

“Ara em diu que la va cagar que vol estar amb mi i que tot serà diferent... però realment el puc creure? Hi ha una veueta interna que està contenta perquè ha reconegut finalment que no es va portar bé amb mi, però per altra banda em pregunto: Era feliç quan estava amb ell? Estic molt confosa, no sé realment què haig de fer... continuo sentint una forta atracció cap a ell...”

Què fa que ens quedem ancorats al passat i tinguem la sensació de no avançar? 

Comencem a aferrar-nos a la idea de que tot es podrà solucionar, intentem borrar amb totes les nostres forces totes aquelles situacions que ens han portat al límit i ens han fet sentir en algun moment insegurs,  i pensem que l’amor està per sobre de tot. És així o és un miratge?

“Si sóc sincera amb mi mateixa per molt que em costi reconèixer-ho, sé que ell no és qui em convé. Em costa acceptar-ho. Tinc la sensació que m’estic aferrant a un imaginari de persona enlloc de ser fidel al què veritablement necessito i vull a la meva vida per construir i compartir una relació afectiva sana.”

La vida ens posa probes, d’aquí que moltes vegades ens doni la sensació que sovint vivim situacions similars. Som qui decidim trencar aquests cercles viciosos, aplicar els nostres aprenentatges i connectar-nos amb la nostra fortalesa interior per apostar pel què volem i no deixar-nos emportar per la nostres pors o la rutina coneguda.

“Aquesta vegada decideixo no continuar amb aquesta història encara que sigui molt temptadora. No vull que la por em guanyi i piloti la meva vida.  M’esforço per sentir-me equilibrada i serena, no vull engegar tot a dida!”

La vostra vida és molt més que estar amb una persona. Trencar la cadena amb un vell fantasma no és una pèrdua sinó guanyar la vostra llibertat.

Lana del Rey, Born to die

 

A tot drap

Molí de vent, Sant Nicolau Girona

 

 

"Noo!!! Vaig tard una vegada més!!! Ufff, sempre corrent amunt i avall, n'estic ben farta!  Buuufff... ho he aconseguit, l'he enxampat!  Un xic més i perdo el metro de nou, arribaré a la reunió pels pèls…"

 

Què li passa a la Guspireta?

 

"A  veure, per situar-me... vaig a repassar la meva agenda mentalment per no oblidar res...
primer m'haig de concentrar amb aquesta reunió, és important per iniciar un nou projecte, després dinar amb la Tina  (fa un grapat d'anys que no la veig. Com li deu  anar la vida?), per la tarda haig de sortir pitant perquè tinc dues sessions amb la Fundació i sobretot, avui no em puc perdre la classe de ioga, eh?...  Aiii! El sopar amb en Cesc!!!  Ostres, me n'havia oblidat per complet!”

 

Quina feinada, mare meva... només posar-me a la seva pell, m'estresso!!!!

 

"Estic cansadíssima... quina mandra el sopar d'aquesta nit... i si li poso una excusa? No puc! Ja m'hi he compromès, a més em necessita, em va dir que estava passant per mals moments i volia parlar amb mi..."

 

A quants de vosaltres us ressonen aquestes situacions que viu la Guspireta? Què fa que anem per la vida com si creméssim cartutxos? On ens porta això?

 

Ens anem cruspint la vida a gran velocitat i sovint no som conscients de que anar amb aquesta rapidesa fa que ens perdem  els detalls i el gaudi de l’aquí i l'ara. Cadascú viu la realitat d’una manera diferent,  és per aquesta raó que podríem trobar tantes respostes com realitats hi ha. Per citar-ne algunes; aquells que volen estar a tot arreu per sentir-se útils i demostrar-se que poden aconseguir el què es proposin, altres per rebre el reconeixement dels que l’envolten i condicionats pel que pensaran d’ells, estan disposats a donar-ho tot sense posar barreres i un llarg etc....
 

Totes aquestes respostes tenen un denominador comú que és la dificultat de saber posar límits i dir que no en algunes situacions o persones que potser no van alineades als nostres valors o necessitats. Com seria comprometre’ns en nosaltres mateixos en comptes de només amb els altres?

 

"Penso que haig se començar a posar ordre a la meva vida i revisar què és el realment important i focalitzar-me, sinó em dóna la sensació que faig un grapat de coses però al mateix moment no sóc  enlloc i visc la meva vida superficialment.  A més, entro en un espiral on cada vegada m’autoexigeixo més per arribar més enllà i em sento cansada,  malhumorada i apàtica deixant de banda el meu equilibri personal.”

 

Donar-te permís per ser fidel a tu mateix, et donarà la llibertat per prendre eleccions conscients del què té sentit a la teva vida, aportant-te major seguretat, confiança, equilibri i felicitat. Sigues l’exemple a seguir. La responsabilitat recau en tu.

Egoisme Intel·ligent per Dalai Lama



El desamor

Hora: 19h

Localització: Metro Glòries

La Guspireta de camí cap a casa, seu arraulida a un seient que ha trobat lliure, està amb la mirada perduda i absent del què passa al seu voltant… ha estat una jornada intensa plena d’activitats. És el primer moment que es deixa abandonar pel què realment està sentint... el seu cor està trist… s’ha hagut d’auto gestionar moltíssim per poder estar present durant tota la jornada, però ara ja pot treure’s la mascareta i respirar tot aquells sentiments que li brollen de les seves entranyes, no pot frenar-los més...

Agafa el seu mòbil i comença a vomitar tot el que li surt de dins... “Ara em sento totalment desolada i entristida... la desesperació se m’apodera i em fa por, sembla que tot s'aturi, on tot s'apaga, sento el meu cor molt fràgil, les llàgrimes comencen a rodolar per la meva cara de manera descontrolada. M’és igual qui tingui al meu costat, no ho puc evitar i necessito donar-me aquest permís...”

Sentir que la persona de qui t'has il•lusionat i enamorat, cada vegada la tens més lluny i distant, et dóna una punxada el cor. Són aquells moments en que la Guspireta, s’aferra a retenir tots els records màgics i viscuts, però contra la seva voluntat es van difuminant i evaporant de la seva essència per passar a la tristesa més profunda del seu ser i totes aquelles il•lusions i expectatives comencen a trencar-se poc a poc. 

“Em dóna la sensació que estic perdent una persona molt especial a la meva vida, que ens havíem trobat en el camí, que érem dos velles ànimes, només pensar-ho, em recorre un calfred pel meu cos i em doblego de dolor, la meva cara és un mar de llàgrimes...agafo un mocador i me les eixugo... sóc conscient que el senyor que està aquí al meu costat m’està observant i no s’atreveix a dir-me res...”

Quan una relació està a les seves acaballes és inevitable sentir la tristesa però, Cal arribar a l’extrem de patiment i de dolor? El nostre cor sap que aquella relació no està funcionant com ens agradaria per fer-nos sentir plens però ens costa horrors acceptar que totes aquelles il•lusions que havíem projectat en l’altre, no és com necessitem per sentir-nos harmònics amb nosaltres mateixos. Tendim a sostenir una situació que ens desgasta emocionalment,  a tota costa volem preservar la persona, creiem que encara podem fer alguna cosa diferent perquè les coses rutllin, ens esforcem per modificar els nostres impulsos, de tal manera que fins hi tot deixem de ser nosaltres mateixos... Ens preguntem què estem fent malament? Què podem fer més? Fins hi tot el sentiment de culpabilitat ens envaeix. Comencem a entrar en una espiral perillosa i a posar el focus només amb nosaltres com a únics responsables de que la relació no funcioni i la nostra confiança comença a flaquejar... … Què injustos que som vers nosaltres, oi? I l’altra part? Què ho fa que actuem a la desesperada? Estem morts de por, com la Guspireta, té por de no tornar-lo a veure, no estar amb ell, de quedar-se sola… i la pregunta de reflexió és, Quin preu està disposada a pagar per no sentir-se  sola?  Quin és el cost d’oportunitat de voler continuar perpetuant una relació que no funciona?

Acceptar que una relació no et fa sentir plena i decidir conscientment deixar-la anar, és un acte de valentia, amor i confiança amb un mateix.

Veig a la Guspireta, se sent sola i trista… vull abraçar-la ben fort i dir-li a cau d’orella: ets molt bonica, la teva vida és molt més que estar amb aquesta persona, et mereixes tota la plenitud, estigues tranquil•la i confiada, ho estàs fent molt bé, sigues tu qui triï a la persona i no les teves pors. Deixa anar la relació, confia que tot anirà bé, estima’t, flueix, confia, surt, viu i disfruta.

Et necessitem a tu aquí i ara amb nosaltres.

Final de trajecte. S’obren les portes del vagó, la vida no s’atura i la Guspireta es va allunyant entre la munió de persones...

I'm ready for love, India Arie

Presentació en societat de la Guspireta

 

 

Guspireta, nascuda a Barcelona el 1979. És una noia menuda, amb ulls grans, amb un bonic somriure i amb un caminar jovial i energètic...

Ens la podem trobar fàcilment amb la seva càmera fent fotografies a prop del mar. Un dels seus majors plaers és sentir-se connectada de bon matí amb els raigs de sol, deixar-se acaronar per la brisa marina i la sonoritat de les onades… Aquest espai la fa sentir que és part de la natura donant-li l’oportunitat d’omplir-se d’energia i plenitud.

Professió:  connectora d’emocions

Somni: Contribuir en repartir somriures, positivitat i consciència perquè les dones visquin d’una manera més plena sent elles mateixes sense complexes, deixant enrere les pors i les velles creences.

Aficions: Qualsevol activitat que li permeti crear i captar la bellesa que l’envolta mitjançant la fotografia, música, manualitats i la dansa.

Punts forts: Espontània, creativa i intuïtiva.

Punts dèbils: Tossuda, impacient i inflexible.

Un secret: Seguidora incondicional dels horòscops diaris.

 

 

 

Blackbird

La Guspireta es sent  sobrepassada en aquests moments, ha arribat el moment de prendre una decisió  important i se li fa costa amunt… ha intentat anar deixant el tema al marge, buscant alternatives per no haver de passar per l’inevitable. Ha arribat el moment decisiu. Són moltes variables que estan en joc, tot i així és molt conscient que hi haurà llaços antics que haurà de trencar,  deixant enrera la por al desconegut i el sentiment de pèrdua … per donar un pas a uns nous víncles amb energia renovada que li permetran avançar cap als seus propòsits de vida. Quina és l’opció encertada…?   Difícil de respondre en aquestes circumstàncies, oi?

Arriba un moment en la vida, que per molt que ens deixem aconsellar pels nostres, ens agradi o no, sens faci més fàcil o més difícil, ens correspon a nosaltres prendre una decisió per actuar. Com la merla hem de desplegar les nostres ales, encara que estiguin desgastades i aprendre a volar sols,  sense por i confiar que tot anirà bé… Empendre el vol ens permet tenir una visió panoràmica més amplia de la realitat i així observar i escoltar el nostre cor i les senyals que ens arriben de l’exterior, per poder agafar embranzida i dirigir-nos cap al nostre proper pas per seguir el nostre camí.

La Guspireta avui comença la seva primera classe de vol... Disfruteu vosaltres també del vostre vol!

Blackbird, The Beatles

Fotografia cedida per Carles Almagro @carlesalmagro

La vida és una nòria o una tómbola?

Què en penseu vosaltres? Qui de vosaltres no ha tingut aquella sensació que de cop i volta les circumstàncies l’arrosseguen a un estat caòtic...? La Guspireta sense anar més lluny, a vegades quan les coses no són com espera i desitja entra en un estat on els pensaments comencen a encadenar-se i a moure’s donant voltes i més voltes com una nòria, creant imatges horripilants sobre aquella situació que l’envolta i comença a sentir un lleuger mareig i sabeu què? no són res més que les seves pors que se la cruspeixen i no li deixen veure clara la realitat, sinó que la va distorsionant fins al punt de creure  les seves pròpies fantasies. No us recomano gens aquest estat, diria de “bogeria passatgera” ja que es cau en un parany,  on actues de manera irracional empentada per la mateixa por d’antigues creences  i deixes d’estar connectada amb el teu centre vital,  boicotejant-hi qualsevol possibilitat de sortir airejada per la vostra tranquil·litat.

I el contrapunt de que la vida és una tómbola? Quin sentit té? Doncs, depenent  de l’òptica amb la que es miri les situacions generades,  podrà escollir  conscientment amb quina actitud vol viure i a qui vol escoltar, el seu cor o a les velles pors? És la seva responsabilitat fer aquest pas i mirar endins i decidir com vol viure. I vosaltres? Us deixeu portar per d’inèrcia del conegut o us arrisqueu i jugueu? Com la voleu viure vosaltres, la vida...?

 

Vivir así es morir de amor, Camilo Sesto

La vida es una tómbola, Marisol