19.40 h de la tarda, una noia passeja per la platja descalça, porta les seves sandàlies a una mà i a l’altra una càmera de fotos. Se la veu distreta amb els seus pensaments... l'observo i la reconec. És la Guspireta... ara ho recordo, és veritat que li fascina el mar.
"Oooh per fi! Quina tranquil•litat ser aquí, quin plaer sentir el soroll del mar i veure aquests últims raigs de llum prims que reboten a l'aigua, és nota que estem a les acaballes del dia. Em quedaria sempre aquí amb aquesta serenitat, m’hi sento segura. Vaig a seure, necessito quietud mental, tots aquests pensaments m'emboliquen de valent..."
Veig que s'asseu a una roca on les onades repiquen amb força, la brisa marina li colpeja la seva cabellera, que es mou amunt i avall... i des de la llunyania la veig i la percebo un xic tensa...
“Perquè ha hagut de tornar a aparèixer a la meva vida? Pensava que s’havia acabat, que la nostra història no tenia cap sentit. Què fa que torni a ser aquí? Què vol ara de mi? No entenc res, em farà tornar boja. El vaig voler amb tanta intensitat i el seu rebuig em va fer tan mal que no em puc treure del cap les seves mostres d’indiferència durant l’última trobada i els seus missatges... Se m’omplen els ulls de llàgrimes en recordar-ho, tot plegat va ser molt dur... ufff... la sang em crema...”
Quantes vegades heu estat temptats per algú que sabíeu que no us convenia?
A la Guspireta quan ja se li dibuixava un tímid somriure i s’anava refent de la patacada, de cop i volta ell torna a aparèixer en escena.
“Ara em diu que la va cagar que vol estar amb mi i que tot serà diferent... però realment el puc creure? Hi ha una veueta interna que està contenta perquè ha reconegut finalment que no es va portar bé amb mi, però per altra banda em pregunto: Era feliç quan estava amb ell? Estic molt confosa, no sé realment què haig de fer... continuo sentint una forta atracció cap a ell...”
Què fa que ens quedem ancorats al passat i tinguem la sensació de no avançar?
Comencem a aferrar-nos a la idea de que tot es podrà solucionar, intentem borrar amb totes les nostres forces totes aquelles situacions que ens han portat al límit i ens han fet sentir en algun moment insegurs, i pensem que l’amor està per sobre de tot. És així o és un miratge?
“Si sóc sincera amb mi mateixa per molt que em costi reconèixer-ho, sé que ell no és qui em convé. Em costa acceptar-ho. Tinc la sensació que m’estic aferrant a un imaginari de persona enlloc de ser fidel al què veritablement necessito i vull a la meva vida per construir i compartir una relació afectiva sana.”
La vida ens posa probes, d’aquí que moltes vegades ens doni la sensació que sovint vivim situacions similars. Som qui decidim trencar aquests cercles viciosos, aplicar els nostres aprenentatges i connectar-nos amb la nostra fortalesa interior per apostar pel què volem i no deixar-nos emportar per la nostres pors o la rutina coneguda.
“Aquesta vegada decideixo no continuar amb aquesta història encara que sigui molt temptadora. No vull que la por em guanyi i piloti la meva vida. M’esforço per sentir-me equilibrada i serena, no vull engegar tot a dida!”
La vostra vida és molt més que estar amb una persona. Trencar la cadena amb un vell fantasma no és una pèrdua sinó guanyar la vostra llibertat.
Lana del Rey, Born to die
El tema de les relacions sentimentals trobo que és molt complexe. Jo si que crec que la gent pot canviar, només cal posar-hi voluntat i esforçar-s'hi. Ho dic per mi, jo intento canviar, sé a on he comès les meves errades i estic treballant per millorar en aquest aspecte.
ReplyDeletePerò també es veritat que hi ha gent que se li escapa la força per la boca i sempre promet que canviarà i no ho fa mai. Això és una mica provar (si no et vols fer mal potser fer-ho millor des de certa distància) i veure si realment aquella persona ha canviat.
El que tinc claríssim és que en aquests casos s'ha de ser egoista i mirar primer la pròpia felicitat, i si la cosa no es veu clara millor no arriscar. Ho dic perquè jo sempre he fet el contrari i després me n'acabo penedint.