El desamor

Hora: 19h

Localització: Metro Glòries

La Guspireta de camí cap a casa, seu arraulida a un seient que ha trobat lliure, està amb la mirada perduda i absent del què passa al seu voltant… ha estat una jornada intensa plena d’activitats. És el primer moment que es deixa abandonar pel què realment està sentint... el seu cor està trist… s’ha hagut d’auto gestionar moltíssim per poder estar present durant tota la jornada, però ara ja pot treure’s la mascareta i respirar tot aquells sentiments que li brollen de les seves entranyes, no pot frenar-los més...

Agafa el seu mòbil i comença a vomitar tot el que li surt de dins... “Ara em sento totalment desolada i entristida... la desesperació se m’apodera i em fa por, sembla que tot s'aturi, on tot s'apaga, sento el meu cor molt fràgil, les llàgrimes comencen a rodolar per la meva cara de manera descontrolada. M’és igual qui tingui al meu costat, no ho puc evitar i necessito donar-me aquest permís...”

Sentir que la persona de qui t'has il•lusionat i enamorat, cada vegada la tens més lluny i distant, et dóna una punxada el cor. Són aquells moments en que la Guspireta, s’aferra a retenir tots els records màgics i viscuts, però contra la seva voluntat es van difuminant i evaporant de la seva essència per passar a la tristesa més profunda del seu ser i totes aquelles il•lusions i expectatives comencen a trencar-se poc a poc. 

“Em dóna la sensació que estic perdent una persona molt especial a la meva vida, que ens havíem trobat en el camí, que érem dos velles ànimes, només pensar-ho, em recorre un calfred pel meu cos i em doblego de dolor, la meva cara és un mar de llàgrimes...agafo un mocador i me les eixugo... sóc conscient que el senyor que està aquí al meu costat m’està observant i no s’atreveix a dir-me res...”

Quan una relació està a les seves acaballes és inevitable sentir la tristesa però, Cal arribar a l’extrem de patiment i de dolor? El nostre cor sap que aquella relació no està funcionant com ens agradaria per fer-nos sentir plens però ens costa horrors acceptar que totes aquelles il•lusions que havíem projectat en l’altre, no és com necessitem per sentir-nos harmònics amb nosaltres mateixos. Tendim a sostenir una situació que ens desgasta emocionalment,  a tota costa volem preservar la persona, creiem que encara podem fer alguna cosa diferent perquè les coses rutllin, ens esforcem per modificar els nostres impulsos, de tal manera que fins hi tot deixem de ser nosaltres mateixos... Ens preguntem què estem fent malament? Què podem fer més? Fins hi tot el sentiment de culpabilitat ens envaeix. Comencem a entrar en una espiral perillosa i a posar el focus només amb nosaltres com a únics responsables de que la relació no funcioni i la nostra confiança comença a flaquejar... … Què injustos que som vers nosaltres, oi? I l’altra part? Què ho fa que actuem a la desesperada? Estem morts de por, com la Guspireta, té por de no tornar-lo a veure, no estar amb ell, de quedar-se sola… i la pregunta de reflexió és, Quin preu està disposada a pagar per no sentir-se  sola?  Quin és el cost d’oportunitat de voler continuar perpetuant una relació que no funciona?

Acceptar que una relació no et fa sentir plena i decidir conscientment deixar-la anar, és un acte de valentia, amor i confiança amb un mateix.

Veig a la Guspireta, se sent sola i trista… vull abraçar-la ben fort i dir-li a cau d’orella: ets molt bonica, la teva vida és molt més que estar amb aquesta persona, et mereixes tota la plenitud, estigues tranquil•la i confiada, ho estàs fent molt bé, sigues tu qui triï a la persona i no les teves pors. Deixa anar la relació, confia que tot anirà bé, estima’t, flueix, confia, surt, viu i disfruta.

Et necessitem a tu aquí i ara amb nosaltres.

Final de trajecte. S’obren les portes del vagó, la vida no s’atura i la Guspireta es va allunyant entre la munió de persones...

I'm ready for love, India Arie